Je suis Charlie Hebdo

Dimecres vàrem anar a dormir tocats. L’atac terrorista contra el setmanari satíric “Charlie Hebdo” ens va encongir el cor, l’estómac i el cervell. Atacar contra la vida humana, sempre, en tots els casos i en nom de qualsevol causa ens deixa perplexos, tocats i moltes vegades enfonsats. Però l’atac d’ahir reuneix uns condicionants que fan que la magnitud i la repercussió de l’acció vagi molt més enllà, pel que representa i també, perquè no dir-ho, per on passa. El que va succeir ahir a Paris, capital de la República Francesa, ens porta, sense voler-ho, a replantejar-nos moltes coses. És una acció que neix del fanatisme, del feixisme que ens posa altre cop davant de la Religió, de l’Islam, de la immigració, dels Drets Humans Universals, de la llibertat d’expressió, de la convivència, de la tolerància… El setmanari “Charlie Hebdo” es declara fill de la llibertat i de la insolència, irreverent i fa del sentit de l’humor, precisament, la seva arma intel·lectual per combatre la ignorància i el fanatisme de què han estat víctimes. Per això tots som, ho hauríem de ser, Charlie Hebdo.

Veient les imatges i llegint les notícies de l’atac vaig veure com de fàcil és reinterpretar els fets, com de fàcil és barrejar conceptes i com de fàcil és recuperar vells fantasmes que ja creiem, no del tot, superats. Que fàcil és, com aquell que no vol, o segurament sí que vol, relacionar amb molta lleugeresa Islam, immigració i terrorisme… Recordo com ja fa uns anys la secció local de Nacions Unides, va fer entrega a l’escriptor Tahar Ben Jellum del premi per la Pau. Tahar Ben Jellum, autor del llibre “El racisme explicat a la meva filla”, ha parlat moltes vegades de Pau, de convivència, de tolerància, de racisme i evidentment d’immigració. Un article seu, publicat el març del 2006 titulava “Els immigrants no existeixen” i explicava que a principis dels 70 ja hi havia immigració repartida per tot Europa, però no en parlàvem. Era com si no existissin. Treballaven en silenci, construïen autopistes i habitatges, recollien les escombraries, etc… Europa es va despertar un dia sorpresa en veure que les seves fàbriques i tallers no funcionaven soles, sinó que milions d’estrangers formaven part important de la seva economia. Eren temps en què la República Francesa vivia més alegre i confiada, Itàlia acollia els seus primers immigrants i l’Estat espanyol tot just sortia de la dictadura franquista.

És per això que avui més que mai vull recordar i insistir que quan parlem de convivència, de cohesió, de civisme o tolerància estem parlant de qualitat de vida, de cultura, de compartir un projecte comú. Estem parlant de benestar, d’igualtat d’oportunitats i d’educació, de sensibilitat, de diàleg, de llibertat… en definitiva estem parlant de futur. I que quan no hi ha futur, la ja de per si difícil gestió d’una societat diversa que creix i es transforma constantment, es torna molt complexa.

És evident que el repte més important és que la barbàrie i el fanatisme, en definitiva, la ignorància no triomfi, i per això tenim mitjans, serveis i gent molt preparada; però sobretot tenim la cultura i la política. La cultura com a porta d’entrada a la llibertat i la política entesa com la gestió dels conflictes, com la confrontació dels interessos, i com l’eina pedagògica imprescindible per relacionar-nos amb els nostres conciutadans. Recordem-ho sempre, ahir vàrem ser víctimes de la ignorància però, com Charlie Hebdo, som fills de la llibertat.

 

Seguiu-me

Isaac Albert

Em dic Isaac Albert i sóc nascut el 6 de febrer de 1969 a Terrassa. Sóc militant d’ERC des de l’any 1999, on fa anys que formo part de l'executiva local. En l’actualitat sóc portaveu del grup municipal d'ERC-MES i Diputat de Comerç a la Diputació de Barcelona.
Seguiu-me

Latest posts by Isaac Albert (see all)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *