El proper 10 de març s’obre el període de preinscripció per a l’alumnat de Terrassa i es tancarà el 17 del mateix mes. Les preinscripcions escolars sempre han estat un maldecap per a pares i mares. Implica buscar l’escola que s’adeqüi millor a les expectatives dels pares. En general es té en compte la proximitat, el projecte educatiu, si és concertada o pública i altres criteris més subjectius.
Mapa escolar de Terrassa
Terrassa parteix d’una situació, des de ja fa molts anys, de separació geogràfica entre l’oferta pública i la concertada, concentrant-se gran part del centres concertats que ofereixen la primària i la secundaria al districte 1 (6 d’un total de 9 centres; si hi comptem també els centres de primària, parlaríem d’un total de 9 centres de 20, pràcticament la meitat, situats al districte 1) i la majoria dels centres públics a la perifèria dels barris. Aquest model territorial no ha estat mai intencionat, sinó que l’evolució de la urbanització des dels anys seixanta i, sobretot, la construcció d’escoles noves a partir de finals dels 70 i principis dels 80 van fer que la gran part de les escoles i instituts es concentressin en terrenys més assequibles per a les arques municipals. Per altra banda, les escoles de tradició religiosa posseïen o bé equipaments ja al centre o bé al voltant de parròquies de barri. Algunes escoles que van sorgir a la dècada dels 70 de caire laic van situar-se als vapors que encara quedaven al centre i que havien abandonat la seva funció industrial.
El govern socialista no ha pogut, en el transcurs dels 34 anys de govern municipal, canviar aquesta realitat. La regidoria en mans dels eco socialistes els darrers mandats ha fet intents per millorar les zones d’assignació d’escoles segons la residència. El model actual divideix la ciutat en 4 porcions triangulars que dinamiten el centre de la ciutat i generen els anomenats “quesitos” cap a les afores, model que s’acaba de completar afegint-hi subzones. És un intent de racionalitzar l’assignació de places partint, al meu entendre, de dos principis parcialment erronis: la proximitat respecte l’habitatge de residència i la possibilitat de mobilitat dels infants i joves residents als barris cap al centre. Pel que fa al primer principi, les zones d’assignació provoquen algunes paradoxes com el fet que un nen que viu davant del MNACTEC no pugui accedir a l’escola El Vapor amb la mateixa puntuació que el que viu als blocs de pisos de darrere el Centre Cultural. La mobilitat esdevé un altre mite: hi pot haver mobilitat si realment s’estableix un sistema de transport públic que permeti l’accés dels infants i joves a centres allunyats de casa seva i que les famílies han triat ja sigui per criteris pedagògics com ara un projecte educatiu engrescador o perquè als pares els va bé segons on treballen.
Terrassa és una ciutat que en els darrers vint anys s’ha hagut d’acostumar a gestionar la complexitat, una complexitat que ve determinada per l’origen divers dels seus ciutadans i ciutadanes i per una estructura urbana determinada per un centre comercial de difícil accés des dels barris i unes zones exteriors separades geogràficament per les rieres a est i oest i per una zona industrial al sud, amb constant creixement urbanístic fins a finals de la dècada passada que ha impulsat la construcció d’equipaments i serveis, entre ells els educatius. Malgrat aquesta evolució urbanística hi continua havent a la ciutat alguns centres anatemitzats per la realitat social que els envolta i de la qual l’escola normalment n’és reflex.
La tasca municipal no es redueix a la creació de zones d’escolarització que no aixafin ulls de poll familiars. Tampoc es tracta de dilapidar recursos amb la construcció de nous equipaments per resoldre puntes de natalitat o satisfer grups de pares emprenyats que reivindiquen molt lícitament el millor per als seus fills. La nova complexitat demana que la planificació educativa sigui el resultat d’un model consensuat entre els diferents agents educatius de la ciutat per disminuir l’exclusió social i garantir l’èxit educatiu, sigui quina sigui la zona de residència i sigui quina sigui l’escola o l’institut on l’estudiant anirà a raure. La millor forma d’assolir la igualtat d’oportunitats i permetre que la situació socioeconòmica de partida no sigui un llast o un privilegi per a la meritocràcia és, en molts casos, equilibrar la balança i ajudar amb més recursos els infants i famílies que menys en tenen, amb independència del lloc on viuen. Si volem que una major cohesió social es compagini amb l’èxit educatiu caldrà repensar un model educatiu de ciutat fonamentalment influenciat per la realitat urbanística.
Latest posts by Carles Codina (see all)
- La lluita de tothom, ser antifeixista - 7 d'abril de 2021
- El Consell Nacional d’ERC fa història - 28 de juliol de 2015
- Repensar el mapa escolar, una necessitat social i educativa - 19 de febrer de 2015
creo que a la hora de hacer la inscripcion de los alumnos ,se tendria que tener en cuenta la direccion de los abuelos,( que la mayoria de las veces , no corresponde con la zona de los padres) ya que en un porcentaje altisimo somos los abuelos quienes llevamos y recojemos a los niños al colegio
nos tendrian que dar la oportunidad, de poder hacer la inscripcion tambien en colegios de nuestra zona , para facilitarnos la tarea de cuidar a nuestros nietos,