Allò subtil que ens converteix en un oasi al cinturó metropolità

Vesprada de divendres als prats de Can Montllor, una noia que passeja el gos fixa la mirada cap a l’skyline de la ciutat. L’estranya sensació d’alegria i stress del cap de setmana emana pels carrers. Aquells que tenen la sort de treballar surten de la feina a corre-cuita per agafar el cotxe i abillar-se com poden a casa. Comença una llarga processó camí dels afores, a la gran superfície, per omplir el cotxe amb un carregament d’aliments i altres articles domèstics més o menys necessaris que satisfaran el consum de les respectives llars durant força dies. D’altres, que tenen més temps, surten a comprar al petit comerç del barri i deixen la gran gesta per a ocasions esporàdiques. La majoria fan el que poden, van on poden i compren el que poden en funció dels seus horaris i recursos econòmics.

En termes de sostenibilitat —una paraula que és objecte de frívol mercadeig—, la manera com es pensa la mobilitat d’una ciutat en funció de les activitats és crucial per poder definir com volem que siguin els seus entorns en els futurs plans d’ordenació. Una petita metròpoli com Terrassa, camí de tenir un quart de milió d’habitants, que està disposada radialment sobre una plana inclinada i és travessada per dues grans rieres i infinitat de torrents, ha de tenir les idees i les solucions de futur ben resoltes davant de les amenaces que se li plantegen. Els eixos de comunicació entre barris són millorables tot i que tenen les seves particularitats que sovint no permeten solucions ideals. Cal, per tant, tenir molt clar com han de ser les vies principals que travessen la ciutat de punta a punta i com s’han de reinventar les rondes de circumval·lació. Només quan aquestes estiguin ben delimitades, dimensionades i redefinides, aleshores seran plenament funcionals i es podran blindar de facto uns entorns verds que marquin netament el límit de creixement urbanístic. Els espais periurbans de Terrassa són avui més polièdrics del que podem sospitar. Espais verds i agraris on coincideixen excursionistes, runners, buscadors de bolets i espàrrecs, ciclistes, motoristes de tota índole, caçadors furtius, etc… Terrenys que són públics i privats, amb un futur planificat que no ha de quedar en papers mullats aquesta propera legislatura. Tenim l’oportunitat de seguir sent una ciutat amb vida pròpia molts anys, sense perill d’esdevenir un apèndix urbanístic més de la trama metropolitana barcelonina. Avui que l’expressió “estructures d’estat” està tant de moda, cal donar-li una volta més i entendre que, per a ser una ciutat autònoma amb vocació de capital, calen totes les estructures de ciutat. Terrassa les té, però encara no les ha desenvolupat amb aquesta mentalitat. Més enllà dels fràgils corredors verds que ens donen un paper singular i importantíssim a la connectivitat ecològica entre espais naturals, s’han de preservar i potenciar les activitats agràries, que donen vida i repòs a milers d’animals autòctons i migratoris, espais sinergètics que són essencials per a una alimentació de Km0 i per garantir l’equilibri entre la terra salvatge del Parc Natural i l’agressiva quadrícula dels polígons industrials. Els horts que han d’anar creixent dins de la trama urbana haurien de ser un complement de quelcom que encara no tenim prou desenvolupat. Són els horts municipals. L’experiència positiva i la gran demanda que tenen els de Mossèn Homs ens ensenya que encara podem i hem de fer molt més en aquest camp.

Terrassa te un atractiu natural ocult per posar en valor que no ha de dependre de cap opció política sinó que l’hem d’abanderar tots en endavant. S’ha d’exportar l’èxit del Torrent de Vallparadís a la Riera de les Arenes, salvant els impediments de la titularitat supramunicipal. El parc del Besòs és un referent a tenir en compte. També la recuperació de les fonts i els recursos dels nostres aqüífers ha de ser un paràmetre essencial en el present debat de l’aigua i el preu d’aquesta. Un altre front a dirimir és l’energètic, tant pel que fa als recursos naturals propis de la ciutat com a nivell d’infraestructures energètiques. Cal facilitar promocionar i explotar les renovables amb iniciativa pública local perquè sempre seran rentables i amortitzables. Al mateix temps s’ha de lluitar contra l’eterna xacra del pas de línies d’alta tensió que segueix suposant un problema per la qualitat de vida dels barris afectats. Són qüestions que estan inevitablement connectades entre elles. D’altra banda és perfectament compatible ser una smart city i alhora esdevenir el camp base de multitud d’activitats de natura en el meravellós i mal explotat entorn que tenim. Perquè, si ho pensem bé, en realitat som una ciutat a cavall de la Catalunya central i la Catalunya connectada al Mediterrani. Per molts formalismes, acords i bones intencions que hi hagi s’ha de passar a l’acció. No es pot fer un bon plantejament si no es solucionen els entrebancs locals amb visió global de ciutat.

Són reflexions molt generalistes per traçar les línies que anirem madurant i desgranant per temes a les assemblees de districte que ERC fa als barris setmanalment. Més endavant a l’Acció, parlarem dels compromisos programàtics fruits d’aquest feedback ciutadà que no ens cansem de buscar. Efectivament, els divendres seran sempre un dia magnífic per pensar, acabar la setmana aprenent una mica més i esdevenint millors.