Recordant Srebrenica

La vida et pot canviar per experiències viscudes en primera persona, però dono fe que també canvia per experiències que d’altres t’expliquen.

Era el febrer de l’any 2000. Aquell any, el meu company de projecte i jo vam decidir fer turisme. Vam decidir visitar aquell país de dalt a baix. Ja hi havíem estat anteriorment fent treball humanitari, però sempre ens estàvem a Maglaj, una ciutat del nord del país. Estàvem com a casa, una barreja entre la Cerdanya i el Pallars, però per sota dels vint graus sota zero. El cert és que si només miraves el paisatge muntanyenc no et feies a la idea del que havia passat en aquell país, però si giraves el cap en direcció a les cases o els edificis, la realitat de sobte et fotia una clatellada demostrant com de bàrbar pot ser l’ésser humà que creu que té la veritat absoluta. Els forats de morter eren l’estètica més comuna de l’arquitectura balcànica de l’època. Tapada amb plàstics de l’ACNUR com si aquests impedissin que la gèlida temperatura entrés a les cases. Però els meus amics bosniacs somreien constantment. S’havia acabat la guerra.

Dins de les rutes que ens vam programar aquell any estava Srebrenica. Un poble a l’est de Bòsnia, fronterer amb Sèrbia. La història ens demanava visitar aquell indret. Tot just feia cinc anys, es va cometre el genocidi més gran que Europa recorda a les portes del segle XXI. Es va fer difícil explicar-ho als nostres amics bosniacs. Com els demanes que t’acompanyin a un lloc del que molts coneguts van fugir si no volien trobar-se amb una mort segura? Una vegada més ens van ensenyar una lliçó. Nosaltres us hi acompanyem, ens van dir, cal que es conegui i s’expliqui aquella atrocitat perquè no es torni a repetir. Així doncs, al dia següent vam iniciar el viatge sortint de Sarajevo cap a l’est. Dos catalans, en Jordi Bometón i un servidor i tres bosníacs dins del cotxe, l’Adnand Hajrulahovic, la Indira Softic i la Sara Hrustic.

A mesura que ens endinsàvem a la part est del país, veia com els canviava la cara. Entràvem a la república Srpska, territori bosni ocupat per persones d’ètnia sèrbia. Les parets eren plenes de símbols que enaltien la gran raça sèrbia. L’etnicisme i la xenofòbia es respiraven a l’ambient. Per trencar el silenci, vaig fer un comentari sobre el meravellós paisatge que teníem, ja que la carretera voreja el riu Drina. L’Adnand em va apuntar que pocs anys enrere baixava de color vermell. I el silenci es va tornar a fer present gairebé tot el trajecte.

Arribats a Srebrenica, vaig proposar baixar a prendre un refresc. La resposta va ser una contundent negativa. La por els havia envaït i no volien baixar del cotxe. El poble era desert, fred i els edificis no tenien gaires petjades d’artilleria. Aleshores, l’Adnand ens ho va començar a explicar tot.

La ubicació era militarment estratègica donat que la presència de milícies bosníaques contenia l’avenç de l’exèrcit serbi. Militarment estava considerat com a zona segura, ja que estava vigilada per les forces de l’ONU. Però aquestes van fracassar en la seva missió i van acceptar l’entrada de les forces sèrbies comandades pel general Ratko Mladic sota la promesa de la repatriació dels musulmans a territori bosni. Però no va ser així. Van separar als homes de més de 10 anys de les dones i nens menors. I, mentre els soldats holandesos que havien cedit l’enclavament celebraven el seu retorn a casa, els soldats serbis despullaven i assassinaven els homes per enterrar-los en foses. Molts bosníacs, desconfiant de la paraula de Mladic, van decidir marxar d’entre el boscos amb l’objectiu d’arribar a Tuzla, una ciutat a cent quilòmetres de distància sota control bosníac. Van ser perseguits per milícies sèrbies i foren assassinats sense miraments, tant si eren homes, dones o nens, pel sol fet de ser bosníacs.

Desolats amb els fets que ens van explicar, vam decidir desplaçar-nos al cementiri de Potocari. Per la carretera, màquines excavadores i personal de la UNPROFOR treballant per exhumar els cadàvers de les fosses. I allà ens vam enfonsar. Les llàgrimes empenyien per sortir amb tota la seva força. Milers de tombes amb làpides sense més inscripció que l’any de la mort, 1995. El sentiment d’impotència era desmesurat, només feia 5 anys dels fets i tot allò havia passat a dos mil quilòmetres de casa. Encara avui recordo cada segon d’aquells minuts interminables.

Un any desprès, un altre cop a Sarajevo, vam passar passejant amb l’Adnand per davant de l’edifici central de l’ONU. Allà em va explicar que quan anaven a la universitat venien aquí a llençar boles de neu per sobre de les tanques a dins del recinte. Jo li vaig preguntar: – I què feien els soldats?- i em va respondre: – Res, igual que a Srebrenica.

 

Srebrenica, “Ne možemo zaboraviti”.

Cesc Cabezas

Graduat Social, independentista i d'esquerres. Treballant per una major ocupació i unes condicions laborals dignes.

Latest posts by Cesc Cabezas (see all)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *