OMG! Un altre 8 de març

1857, vaga de les obreres del tèxtil nord-americanes.

1881, vaga de 3.500 treballadores del sector tèxtil d’Igualada.

1908, les socialistes nord-americanes celebren el Woman’s Day, el darrer diumenge de febrer.

1910, aquesta data queda establerta per un congrés del Partit Socialista Nord-americà i per la Conferència Internacional de Dones Socialistes de Copenhaguen.

1911, més d’un milió de dones europees i nord-americanes surten al carrer. Les primeres el 19 de març, les segones ho continuen fent el darrer diumenge de febrer.

1911, 25 de març, incendi a la Triangle Shirtwaist Company de Nova York.

1917, 8 de març, les dones russes inicien el moviment que acabarà amb la dimissió del tsar i la proclamació de la República. A partir d’aquest moment, el Dia Internacional de la Dona queda fixat al 8 de març.

Oi que sona a antic, a “tot això ja ho sé”, “cada any el mateix”? Però sabem què reclamaven? Per què sortien al carrer? Quines reivindicacions feien? Moltes es van aconseguir (el dret a vot, la reducció de jornada,…), però algunes d’elles, paradoxalment, encara es poden fer ara, més de 100 anys després: millors condicions de treball, igualtat salarial entre dones i homes, per la conciliació familiar, manifestacions en favor de la pau i la igualtat social… Us sona? Però si semblava que aquests drets ja els teníem des de sempre, i ara va i resulta que ni els tenim tots, ni en fa tant de temps. OMG!

Però com se’ns acut encara ara reclamar el mateix sou per realitzar una mateixa feina? Inconcebible! Qui ens hem pensat que som? Doncs sí, i tant que ho fem i potser és hora de començar a valorar i creure més en allò que fem i que som capaces de fer, començant individualment, estenent-ho a tothom.

I quina diferència existeix ara, respecte fa 100 anys? Que sota aquest mal entès individualisme hem caigut en una creixent desigualtat. Que sota aquesta falsa comoditat material ens ha crescut la por a perdre-la, però que mica en mica ens l’aniran traient si ens la deixem prendre. Que encara ara, gran part del món no té garantits aquests drets i tampoc té garantit el dret a reclamar-los. Que un dret adquirit no vol dir que es mantingui ad aeternum només perquè ens ho pensem.

I perquè com no tothom és de Ca n’Aurell, que cadascú va per ell, crec que localment (i globalment perquè és el dia internacional de les dones) podem canviar més que mai les coses, començant des de dins la nova República, socialment més justa i radicalment democràtica.

“La desobediència és la base veritable de la llibertat, els obedients són per força esclaus” (H.D.Thoreau)

Aquí us deixo l’enllaç del manifest escrit des d’@Esquerra_ERC.

Núria Sucarrats

Sóc la Núria Sucarrats i Sánchez, nascuda a Terrassa el 1975.

Aficionada a ben diverses coses, com ara la música o la literatura, últimament n’he afegit una altra: mirar d’aprendre una difícil llengua estrangera a la EOI.

Vaig estudiar Economia a la UAB i he estat vinculada durant uns anys al món de la premsa i comunicació de la ciutat. Actualment desenvolupo la meva tasca laboral com a directora comercial en un estudi de comunicació i estratègia corporativa.

Tot i que interessada per la política des de fa molt de temps, la meva militància a ERC és jove, tot just des del 2011, amb la màxima il·lusió de participar en una nova Terrassa i un nou país.

Latest posts by Núria Sucarrats (see all)

Tagged on: , ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *