La UGT de Catalunya acaba de celebrar el seu 15è Congrés amb el lema “Som drets. Som lluita” i ho ha fet justament a Terrassa per tal de commemorar la històrica assemblea que s’hi va celebrar l’any 1976, al Centre Social del barri de Les Arenes, assemblea que va representar la sòlida represa de l’activitat del sindicat després de la dictadura franquista. Els mitjans de comunicació s’han fet ressò tant d’una cosa com de l’altra. Fer memòria també és un exercici de llibertat del tot imprescindible.
Quatre pinzellades
Fa quaranta anys jo feia una altra cara, tothom feia una altra cara i el país també. Cadascú tindrà els referents temporals i vivencials propis en funció de la seva edat, però no serà sobrer recordar que, per exemple, el 1976 Adolfo Suárez fou designat pel rei com a president del govern, que Manuel Fraga fundava Alianza Popular, que veia la llum el diari El País o el setmanari Interviú, que la tecnologia d’Apple Inc. posava a l’abast el primer ordinador domèstic o que TVE estrenava el programa Un globo, dos globos, tres globos. Els sindicats no foren legalitzats fins l’any següent, el 1977.
Tal com he explicat en més d’una ocasió, l’any 1974 una bona colla de persones vinculades a col·lectius, associacions i projectes populars de diversos barris de Terrassa, vam participar en la formació del Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya (RSDC) promogut pel malaguanyat i enyorat empordanès Josep Pallach i Carolà, polític i pedagog mort sobtadament a principis de gener del 1977, l’endemà de celebrar el 3er Congrés del que aleshores ja s’anomenava PSC (R).
En aquells anys, el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya es va plantejar el projecte d’enfortir el SOC, Solidaritat d’Obrers de Catalunya, un sindicat nacionalista fundat per un incansable barceloní, en Xavier Casassas i Miralles –també va morir força jove- que va tenir una esplendorosa etapa clandestina en determinats sectors durant els anys 60 del segle passat. Aleshores, però, el col•lectiu terrassenc del Reagrupament Socialista i Democràtic tenia força gent compromesa en el sindicalisme clandestí, democràtic i antifranquista que aprofitava, també, les xarxes del que es coneixia aleshores com a sindicat vertical. És just destacar una vegada més algunes, persones que varen ser protagonistes d’un llarg lideratge de l’organització i de la lluita sindical: Pere Puntí i Colilles del sector del metall i Benito Martínez i Martínez del sector de l’alimentació. Josep Pallach, conjuntament amb persones com les citades, van convèncer el col•lectiu de la necessitat d’optar per un sindicalisme fort i unitari, tot promovent l’afiliació a la UGT. Josep Pallach se’n va sentir a dir de tots colors, però l’home estava carregat de bones i precursores raons. Fa poc s’ha reeditat el seu llibre La democràcia, per fer què? Aquest treball inclou un capítol dedicat a Les llibertats sindicals que, després d’aquestes quatre darreres dècades amb canvis de tot ordre, crec que encara té plena vigència.
Per tot plegat, la militància terrassenca de la UGT ens vam fer càrrec de l’organització i logística de la històrica assemblea del 1976, amb molta il·lusió, prèvia autorització del Gobierno Civil i la presència supervisora d’un policia delegat. Ha estat un plaer retrobar-nos aquests dies amb algunes persones que vam posar el coll en aquelles tasques, tot recordant-ne d’altres que malauradament ja no hi han pogut ser per llei de vida. Val a dir que molta gent d’aquells temps ens hem allunyat fa uns anys del PSC però hem mantingut sempre la nostra afiliació i responsabilitats en la UGT, ara forçosament en la condició de jubilades. Jo mateixa he estat fa uns anys regidora de Serveis Socials a l’Ajuntament de Terrassa per Esquerra Republicana de Catalunya i militant i representant del sindicat quan ha convingut i allà on ha fet falta.
Repensar l’acció sindical de dalt a baix
Els problemes i les necessitats actuals del món del treball són radicalment diferents del panorama que imperava fa quaranta anys. La feina que es va fer fou rellevant. Però, després de dècades de lluites i de conquestes en drets laborals, qui podia arribar a pensar amb les conseqüències –sobretot per a mal- de l’anomenada globalització? Era imaginable que una generació pogués arribar a viure pitjor que la seva antecessora? O que l’atur juvenil estigués a fregar el 50%? O que quedar-se sense feina als 55 anys portés probablement a situacions de pobresa extrema? Que la precarització esdevindria norma? O que tenir feina no garantís sortir de la pobresa?
La situació actual de mal viure d’àmplies capes de la població, derivada de la nefasta legislació laboral vigent impulsada per l’afany de lucre insaciable i despietat d’una minoria, fa alhora més necessària que mai i també més difícil que mai, conjuntament amb d’altres instàncies de regeneració democràtica, l’acció d’uns sindicats forts, units i autònoms.
En aquest sentit, les iniciatives i els resultats d’aquest darrer congrés expressen clarament la voluntat de remoure el país i d’anar a fons en les reformes necessàries, atenent les tendències de futur que s’albiren. Cal fer esment també de l’anomenada Declaració de Terrassa signada aquests dies en la V Trobada Internacional de Sindicalistes per representants provinents d’una desena de països a favor d’una justa distribució dels fruits del progrés i de l’establiment d’uns salaris que permetin una vida digna dels treballadors, facetes supeditades escandalosament avui com mai als interessos de les grans corporacions transnacionals.
Només un canvi de model socioeconòmic que prioritzi el bé col•lectiu pot donar resposta a les necessitats de les persones i de la nostra societat. I aquest canvi exigeix ineludiblement que es mobilitzi el millor de cadascú de nosaltres per fer front als reptes immediats i de futur amb esperança.
Cèlia Ros
Militant d’ERC i de la UGT de Catalunya
Latest posts by Cèlia Ros (see all)
- 40 anys de la UGT a Terrassa: calen sindicats forts! - 11 d'abril de 2016