1 d’Octubre. Un any després

20171001 1 Oct Ca n'Aurell

Aquests dies no puc evitar pensar en aquelles setmanes de setembre i, òbviament, en aquell 1 d’octubre. Al meu cap venen mil i una imatges i al meu cor hi apareixen mil i una emocions. Vam viure uns dies històrics, però en aquell moment no vam tenir temps d’aturar-nos.

Així que m’aturo avui, un any després, des d’un tren camí de casa. No per analitzar les conseqüències que va tenir, sinó valorar el que vam ser capaços de fer aquelles setmanes. Per valorar els esforços de moltíssima gent que va fer possible que l’1 d’octubre fos un èxit.

Parlo avui d’algunes de les històries que jo vaig viure o que em van explicar però que, segurament, no seran molt diferent de les vostres. Vam fer passos de gegants, passos que semblaven impossibles. I ho vam fer nosaltres, la gent d’aquest país, persones anònimes que van fer el que van poder per fer possible l’1 d’octubre.

M’aturo i miro enrere i em ve al cap aquella persona que va imprimir a casa seva cartells d’una web. Aquella persona que es va dedicar a penjar-los per la ciutat els dies abans al referèndum. Aquella persona que va posar a la seva escala el lloc on havien de votar els seus veïns i veïnes.

Miro enrere i penso en aquella persona que va cuidar del seu col·legi. Aquella persona que va organitzar activitats i, també, aquella persona que hi va participar. Aquella que es va quedar a dormir al col·legi electoral. Aquella persona que tot i no haver pogut dormir va passar-se en el seu col·legi tot el dia, per no deixar-lo sol. Aquella persona que va sentir que a col·legis d’altres ciutats havien fet mal a persones com ella però que va vèncer la seva por i es va quedar on era per si venien també al seu. Aquella persona que creia fermament que passarien per sobre seu, si calia, abans d’emportar-se les urnes i vots del seu col·legi.

Miro enrere i recordo aquell informàtic que sentint que hi havia problemes de connexió amb una plana web es va oferir per ajudar. Aquella persona que va anar a diferents col·legis per col·laborar amb els seus coneixements.

Miro enrere i penso en aquells membres de mesa que es van oferir per poder constituir-les totes a primera hora. Que van oferir els seus dispositius mòbils sense dubtar. Aquella persona que va quedar-se allà tot el dia i que no va marxar ni per dinar. Que va aguantar els nervis de les primeres hores quan el cens universal no funcionava i que després es va quedar el temps que va fer falta fins al recompte final.

Miro enrere i em venen al cap aquells advocats que van donar suport legal, que van ajudar a calmar els nervis i van respondre tots els dubtes que es tenien.

Miro enrere i em venen al cap aquelles persones que van portar menjar als col·legis. Aquella persona que no va voler cobrar aquells entrepans que li havien encarregat. Aquella persona que va oferir la seva cafetera o aquella que va portar gelats i orxata per tothom.

Miro enrere i penso també en aquella persona que es va oferir per tenir les urnes a casa seva. Que les va tenir uns dies amb l’angoixa que truquessin a la seva porta i se les emportessin. Que va estar dies abans del referèndum obrint les portes de casa seva a tot de gent que venia a recollir-les i penso també en els que les van repartir a cadascun dels col·legis.

Miro enrere i em ve al cap aquella persona que va transportar paperetes i sobres al seu cotxe. Aquella persona que va despertar-se a primera hora el dia 1 d’octubre i va deixar-les on calia per fer possible que el material estigués al lloc correcte en el moment d’obrir.

Miro enrere i penso en aquella persona que durant dies va assistir a reunions convocades en poques hores, que es va preparar i que el dia 1 va arribar al seu col·legi de matinada per vigilar que tot funcionés. Que va mantenir els nervis a ratlla i va calmar els moments de pànic que es vivien. Que va donar indicacions als membres de les meses, als apoderats i a les desenes de persones que donaven suport des de la porta. Que va estar allà fins que el col·legi va tancar sense moure’s i que va sortir després del recompte amb les actes ben omplertes.

I, sobretot, miro enrere i recordo totes aquelles persones que van fer cua hores i hores per votar. Que no van desistir. Que van entrar al col·legi amb un somriure i van dipositar el seu vot en una urna.

Miro enrere i em venen al cap mil i una persones… I segur que me’n deixo moltes altres. Persones anònimes que van aportar el seu gra de sorra. Aquelles persones i els seus petits grans gestos. A totes elles, el meu agraïment etern. Vosaltres vau ser les responsables d’haver mogut la història, vosaltres ho vau fer possible. Gràcies.

 

Xènia Albà

Vaig néixer a Terrassa un diumenge de Festa Major ara fa uns quants anys. Sóc enginyera de Telecomunicacions i doctora en processat d'imatge mèdica. M'agrada la ciència, la comunicació i el cafè.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *