Treball en temps confinament – Ona Martínez

Ona Martínez, regidora a l’Ajuntament, ens explica i reflexiona sobre el confinament i la crisi causada pel Covid-19

“Ara més que mai toca rescatar les persones”

Més de tres setmanes de confinament. Qui ens ho havia de dir fa uns mesos que estaríem així. Ens trobem enmig d’una crisi humanitària. Perquè la crisi del COVID-19 és això: s’endú vides, sí, i afecta la salut, també, però també accentua les desigualtats del sistema i perjudica els de sempre. Perquè no és el mateix confinar-se en una casa amb jardí que en un pis de 40m² ni teletreballar que haver de tancar el negoci.

El coronavirus posa en crisi el model sencer, i ens enfronta cara a cara amb la manera en què vivim a l’Europa rica, l’Europa que deixa al marge qui no l’interessa, amb tanques visibles o invisibles, tancant els ulls. I espero que tot plegat ens faci reflexionar i, sobretot, que no ho oblidem; que aprofitem per canviar moltes coses i valorar tantes d’altres que ens estan salvant la vida. Transformar la pandèmia i la conseqüent crisi en una oportunitat per canviar-ho tot, i sobretot, per aprendre dels errors.

Portem més de tres setmanes de confinament i em van rondant totes aquestes reflexions pel cap. No podem permetre que aquesta crisi la paguin els de sempre. Simplement, no podem. En el seu moment es van rescatar els bancs amb diners públics -amb molts diners públics-, ara més que mai toca rescatar les persones. Posar la vida al centre.

Bé, podria estar-m’hi molta estona parlant de tot això i reflexionant-hi. Des del govern de Terrassa i com a regidora no paro de donar voltes a les solucions que podem aportar des de l’Ajuntament pels nostres veïns i veïnes, sense oblidar a ningú, tampoc a la infància ni al jovent. Treballem cada dia precisament per això, i no poques hores. Això del teletreball és molt intens! I tenim una gran responsabilitat.

Jo estic passant el confinament al pis de lloguer on convisc amb la meva parella, el Ferran, que és autònom i ha de tenir el bar tancat, com tants d’altres autònoms i pimes per a qui la situació ni és ni serà gens fàcil. És i serà imprescindible que des de les administracions els donem solucions. Moltes més solucions que les d’ara, clarament insuficients. Són el 95% de les empreses del nostre país.

En el confinament nosaltres tenim sort, perquè tot i que el pis no és gaire gran és més que suficient per a dues persones i tenim un balcó que està prou bé. El sol, que hi toca una bona estona al migdia, em dóna mitja vida! El confinament no és fàcil anímicament i la veritat és que hi ha dies de tot, però des que ha arribat el bon temps sembla que tot passi una mica millor.

A mi m’ha ajudat molt establir una rutina: llevar-me a l’hora d’anar a treballar, vestir-me, anar a treballar a una petita habitació que em fa d’estudi, fer mil reunions telemàtiques (quin gran descobriment i quin aprenentatge exprés!), dinar, tornar a treballar, fer esport cada dia a mitja tarda (no n’havia fet mai tant com ara!), normalment alguna videoreunió al vespre amb els companys i companyes d’Esquerra Republicana o del Jovent Republicà, sopar i a la nit relaxar-nos amb alguna sèrie. Sí, sóc una gran seriòfila, cosa que comparteixo amb el Ferran. I que no hi faltin les vídeobirres o els vídeovermuts amb les amigues o la família! Una xarxa de suport emocional que és absolutament imprescindible per no sentir-nos soles en un aïllament que, ara més que mai, em fa trobar a faltar unes abraçades que, de fet, mai he sigut gaire de donar. Tinc unes ganes immenses de retrobar-me amb el moment que aquestes vídeobirres tornin a ser simplement birres i de fer moltes abraçades que abans no donava.

I seguim. Perquè no ens  toca una altra, perquè encara que el sistema ho ignorava, la vida és  el més important. Seguim, treballant  cada  dia per detectar necessitats  i aportar-hi solucions. Seguim, patint pels que estimo, però convençuda que ens en sortirem. Tot anirà bé? No. Res serà fàcil. Vénen temps durs i difícils, però sobretot vénen temps que han de ser de canvi. El coronavirus ha fet més evident que mai que hem de canviar la manera com vivim, com ens movem, com treballem; que hem de donar el valor que es mereixen a totes les tasques i feines de cura –sovint molt feminitzades i molt poc valorades socialment- i, sobretot, que hem de posar la vida al centre. Una vida que ha de poder ser viscuda dignament i amb llibertat. Seguim!

Ona

Comunicació Audiovisual. Màster en Comunicació Política i Institucional. Viure és viatjar. Addicta a la cultura, serièfila i cinèfila. Abans rodava pel·lícules, ara estic en xarxa des de la #compol.
Tagged on:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *