Manifest d’Esquerra Republicana de Catalunya pel dia de l’Orgull LGBTI+ 2025
El 28 de juny recordem les revoltes iniciades l’any 1969 a Stonewall Inn, a Nova York. Aquella nit van esclatar les protestes contra la repressió policial i la marginació que patien sistemàticament les persones LGBTI+, que van durar dies i van donar lloc al que avui coneixem com a moviment LGBTI+. Una revolució social iniciada per dones trans i lesbianes, per dones racialitzades, que van alçar el puny i van cridar prou. Elles van ser les protagonistes i les pioneres d’una lluita que ens ha portat a la conquesta dels drets LGBTI+, posant el seu cos i sovint la vida.
Som hereves també d’aquells i aquelles valentes que s’ho jugaven tot en la clandestinitat, fartes de silencis i de violències, i que malgrat les lleis de perillositat que els perseguien i empresonaven van sortir al carrer un 26 de juny de 1977, organitzant-se i recorrent la Rambla de Barcelona i enfrontant-se a la policia del règim feixista per reivindicar que no tenien por, reivindicant el nostre dret a existir.
Avui gaudim de molts drets que eren impensables fa tan sols unes poques dècades, que donem per fets i garantits. Drets com el del matrimoni, el reconeixement de la pròpia identitat, el dret a formar una família, o expressar-se i viure lliurement com som. Drets, sí, si bé és cert que encara no plenament, ni tampoc a tot arreu i per a tothom. Creure que ja ho tenim tot fet i que tothom els pot gaudir respon únicament al privilegi d’aquells que es senten part d’una pretesa normativitat que, malgrat tot, segueix empenyent moltíssimes persones als marges i al silenci. Les discriminacions són encara ben presents. A l’escola, a la feina, a l’hora d’accedir a un habitatge, amb la negació de la identitat, davant el rebuig familiar, pel racisme i el masclisme, per l’estigma i l’assenyalament, pel sexili o el retorn forçat als armaris.
Un llarg camí a recórrer encara per davant, però que pot anar també enrere. L’onada reaccionària i feixista a escala global ens assenyala directament a les persones LGBTI+, així com altres col·lectius, com a enemic intern per impulsar les seves polítiques antisocials i antidrets. Qüestionen tots els avenços assolits, amb el que han vist amenaçats els seus privilegis. Una amenaça irreal, com irreal és també la caricaturització que fan de les lluites civils com el feminisme, l’antiracisme o el moviment LGBTI+ i qualsevol de les seves reivindicacions, amb la qualificació de wokisme. Darrere d’aquest apel·latiu s’hi amaga qui simplement vol negar els drets humans justificant la perpetuació de les discriminacions i violències. Assenyalem-los.
La recent resolució al Regne Unit contra les persones trans, que perpetua l’essencialisme biologicista que el feminisme havia superat ja fa dècades, i que se suma a les polítiques obertament antitrans del govern laborista. La persecució a la diversitat familiar a Itàlia, amb la negació de la filiació a les mares no gestants de parelles lèsbiques impulsada pel govern feixista de Meloni, que fins i tot la cort constitucional del país ha acabat tombant. O la persecució i prohibició per part del règim d’Orban de la celebració de l’Orgull a Budapest, que s’afegeix a la croada contra la diversitat i contra les persones LGBTI+ a Hongria. Tres exemples que no són més que símptomes d’aquesta onada reaccionària i feixista que recorre el món, i que pretén erradicar-nos.
Però ni Londres, ni Roma ni Budapest són tan lluny. Els tenim a casa. Fa poques setmanes hem vist al Parlament de Catalunya com VOX i Aliança Catalana, de la maneta, han intentat derogar la Llei 11/2014 contra l’LGBTI-fòbia. També a les Corts Valencianes, amb PP i VOX, de la maneta, validant les teràpies de conversió, eliminant la diversitat sexual i retallant la llei trans valenciana. O el mateix PSC-PSOE, de la maneta amb els grups reaccionaris i terfs, i la seva deriva qüestionant les persones trans i els nostres drets.
Per tot això aquest 28 de juny té més sentit que mai. Perquè avui, com llavors, hem de reivindicar l’orgull de ser i existir, i la vigència de totes les lluites que ens han precedit. Perquè hem de tornar a sortir al carrer, a plantar cara davant el feixisme i l’onada reaccionària.
Perquè nosaltres no tenim por. Nosaltres som.