No m’han agredit mai físicament, però he patit algunes violències, situacions que no s’haurien de viure. Les que vaig patir de nena o adolescent, no les vaig explicar mai a cap adult. Em provocava una barreja de vergonya i de por que em renyessin

A l’escola, alguns nens jugaven a aixecar les faldilles de les nenes i a tocar-nos el cul. Vuit anys. I era una escola “moderna” per l’època, era mixta.

Entre els 9 i 12 anys, se’m van presentar exhibicionistes en diferents llocs, des del carrer, en un passadís del metro i fins i tot a l’escala de casa.

M’han fotut mà al cine, homes que no coneixia i que probablement em triplicaven l’edat.

Amb onze anys, anant a escola amb autobús, un home em va estar seguint durant tres dies. Es quedava mirant-me fixament, baixava a la mateixa parada que jo i m’anava seguint anava dient obscenitats, fins que arribava al carrer on m’esperava una amiga i acabàvem de fer el trajecte juntes fins a l’escola, cagades de por, no cal dir-ho.

Amb tretze anys, un home que en tenia més de 40, amic de la família, em va preguntar si m’havia “estrenat”, i que ell s’oferia per estrenar-me, que m’agradaria. Per sort només m’ho va dir una vegada, potser vaig fer tal cara de pànic que no es va atrevir a tornar-me a dir res. I per sort, i no sé per quina raó, al cap de poc temps va deixar de freqüentar la família.

Fa uns cinc anys, entrant al portal de casa, de nit, em va aparèixer un home del no-res, amb pantaló de xandall de manera que era evident que anava empalmat preguntant-me no-sé-què i amb intenció d’entrar al portal. Per sort vaig reaccionar de pressa i li vaig poder tancar la porta als morros. El vaig sentir insultant-me mentre em ficava a l’ascensor

Fa un parell d’anys, un migdia d’hivern, en una platja poc freqüentada (però no deserta), estàvem una amiga i jo parlant tranquil·lament i se’ns va asseure un noi a menys de 2 metres i es va començar a masturbar mirant-nos fixament. Vam marxar immediatament, no cal dir-ho.

Realment no sé ni per on començar, ja que al llarg de la meva vida es pot dir que he patit tota classe d’agressions/violència de gènere.

De petita/adolescent per part de pares, masclistes i amb clara tendència d’afavorir els membres masculins de la família. Menys preant les meves idees, actituds, prohibint-me amistat amb membres del sexe contrari i moltes altres coses. Ja de més gran també a l’institut, per part de companys amb actituds masclistes típiques de l’època en què vivíem. Al món laboral tres quarts del mateix. Exclusió de processos selectius pel fet de ser dona, en altres llocs obligació de portar “modelets” que visualment fossin atractius (faldilletes ets) i fins i tot negar-me la possibilitat de formar part d’una plantilla de treballadors en empreses més decantades a sectors masculins tot tenint la mateixa formació. Sense oblidar-nos dels sous més baixos i falta de possibilitats de promoció entre altres condicions que vaig haver de patir.

I ja per si això no fos prou, vexacions, maltractes físics i psicològics per part d’unes parelles amb molta mancança d’intel·ligència emocional i amb totes les característiques pròpies del maltractador. Inseguretat, gelosies, desconfiances i un no acabar.

Un vespre d’agost de quan tenia setze anys tornava de Sabadell amb la Renfe, llegint un llibre. Poc després de pujar al tren, que anava mig buit, un home que devia tenir deu o dotze anys més que jo se’m va asseure al costat i em va començar a parlar.

Al principi em va parlar d’una manera molt normal i correcte, sobre llibres i pel·lícules i jo vaig respondre amablement. En sortir del tren em va seguir parlant mentre pujàvem les escales i en sortir de l’estació em va demanar si em podia convidar algun dia a cafè. Vaig declinar la invitació, però va insistir diverses vegades i jo vaig seguir declinant. En un moment donat el paio em va dir la següent frase: “si pogués esborrar tota aquesta gent amb una goma et follaria damunt d’aquell banc ara mateix”. Allà ja em vaig cagar de por, li vaig dir que era menor d’edat i vaig fugir com vaig poder i vaig oblidar l’assumpte.

La setmana següent, tornant a Sabadell, aquesta vegada al migdia, vaig veure de nou aquell senyor al tren. Per sort, ell no em va veure a mi i vaig canviar de vagó. Vaig trucar el meu xicot plorant de la por perquè em vingués a recollir a l’estació.

Un parell de setmanes després me’l vaig tornar a trobar. Jo entrava a l’estació i ell sortia. Vaig córrer per picar el bitllet pensant que amb sort no m’hauria vist o que si ho havia fet no tornaria enrere perquè hauria de tornar a validar el bitllet. Vaig baixar per les escales mecàniques i de sobte vaig notar com unes mans m’agafaven per l’espatlla. Em vaig quedar glaçada i vaig cridar amb totes les meves forces. El paio em va dir “tranquil·la, sóc jo, que no te’n recordes de mi?” I en aquell moment vaig reaccionar i vaig baixar corrent per entrar al tren. Vaig trucar plorant els meus amics amb els quals havia quedat per assegurar-me que agafarien el tren. Una noia més gran que jo em va calmar i es va quedar al meu costat fins que van pujar els meus amics.

Aquella nit la meva mare em va recollir a l’estació. Vam parlar amb el guàrdia de seguretat i ens va dir que no hi podien fer res, que anéssim a la policia. Els Mossos em van dir que allò no era denunciable perquè no m’havia fet res. Els vaig preguntar si m’havia d’esperar que em violessin per poder denunciar i en poques paraules em van dir que sí. Per sort no me’l vaig tornar a trobar després d’aquell dia.

Excepte que sí que me’l vaig tornar a trobar, uns set anys després. Estava amb una amiga al tren i em va voler parlar, però el vaig foragitar. Vaig trucar la meva mare i ens va recollir a l’estació. Allà, el vam veure que parlava amb una noia joveníssima, se la veia incòmode i ell estava envaint el seu espai personal. Quan va arribar ma mare s’hi va barallar i ell va marxar. Me’l vaig tornar a trobar al tren de nou uns dies després i també estava empipant una noia molt jove. Aleshores vaig ser jo qui em vaig barallar amb ell, li vaig dir que era un assetjador i que deixés de molestar les noies al tren. Em va cridar fent veure que era jo qui el seguia a ell i va baixar del tren. Afortunadament no l’he tornat a veure. De moment.

Des que vaig començar a sortir de festa amb setze anys, sempre m’ha fet una mica de cosa tornar sola a casa. Per sort, totes les meves amigues i amics viuen al mateix carrer que jo i dels 16 als 18 sempre tornava acompanyada a casa. Quan tornàvem amb els nois de la classe mai passava res, és més, totes nosaltres ens sentíem molt més protegides si ells estaven amb nosaltres. En canvi, el dia que tornàvem totes les noies de la classe juntes, que no érem poques, sempre ens sentíem menys segures i amb una mica de por.

Un dia tornàvem de festa set de les meves amigues. En el recorregut que fèiem per tornar a casa només dues seguíem fins al final del carrer, jo i una altra noia. Mentre anàvem caminant les set pel carrer els hi vaig dir que sentia que el noi de darrere ens estava seguint. Totes em van dir que era una paranoica, i no li vaig donar més importància perquè últimament estava una mica paranoica amb el tema. Vam parar les set a un banc per seguir parlant abans d’arribar a casa i just en aquest moment vaig veure que com el noi que ens seguia es va asseure al banc d’una mica més enllà. Vaig tornar a dir a les meves amigues que el noi ens estava seguint i ningú em va fer cas. Uns minuts més tard, ens vam separar com sempre i jo i la meva amiga vam tirar avall el carrer. En aquell moment vaig desitjar que el noi no ens seguís a nosaltres (suposo que l’egoisme del moment em va fer creure que era millor que les seguís a elles que eren cinc que no a mi que érem dues). El noi ens va seguir a nosaltres, i va ser en aquell moment quan la meva amiga em va començar a donar la raó. El noi va veure que acceleràvem el pas i va començar a dir-nos “filles de puta”, “mal follades” i “veniu que sabreu el que és un bon polvo”. Vam intentar no perdre els nervis, però en aquella situació evidentment, va ser molt complicat. Vam començar a córrer i el noi va córrer darrere nostre fins que va agafar a la meva amiga per la mà i la va agafar la cara. Just en aquell moment, al voltant de les sis del matí, el meu pare va baixar a treure el gos i es va trobar amb la situació de cara, ja que gairebé estàvem arribant a casa nostra. El meu pare es va barallar amb el noi i al final ens va deixar estar. L’endemà vam anar als mossos a denunciar-ho amb el meu pare com a testimoni. La noia que em va atendre em va dir literalment “no sé per què veniu a denunciar això si no us ha fet res”. Mesos més tard, ens vam assabentar que el noi, que ja no és tant noi, viu al bloc de pisos de davant dels nostres, té uns cinquanta-set anys, pateix esquizofrènia i que fa uns mesos va intentar violar a la meva perruquera, a una veïna de la meva escala i que va pel carrer punxant a les noies amb una xeringuilla per poder tocar-los-hi els pits.

D’altra banda, al mateix carrer on visc, fa uns cinc anys es va instal·lar una comunitat procedent de Romania a una casa buida del prop del meu bloc de pisos. A banda que sempre, SEMPRE, que passes per davant d’ells et miren amb cara de voler-te despullar allà mateix, SEMPRE, t’acaben dient o fent algun judici sobre el teu aspecte físic, sobre la llargada de la faldilla, les cames, el cabell, l’escot, etc. Això, va començar a passar-me de més grandeta. D’adonar-me que em posés el que em posés de roba sempre un paio faria judicis de valor sobre el meu aspecte. I en aquest cas, vaig dir prou. Cinc homes asseguts a un banc mirant-me, despullant-me amb la mirada i dient-me coses, quan agafo i dic, prou, no t’he demanat l’opinió sobre el meu aspecte i no tens dret a fer-me sentir així només perquè sóc una dona. M’apropo a ells i els hi dic que si tenen algun tipus de problema, que si mai han vist una noia amb faldilla i que si ho fan amb totes les noies. Riuen, em diuen “puta” i se’n van. Dies més tard, un d’ells comença a seguir-me allà on vaig. Sigui de nit o de dia, sigui sola o acompanyada. S’assabenta de qui és la meva mare i també comença a seguir-la. A ella i a mi, a ella o a mi, és indiferent. Ma mare em diu d’anar a denunciar. Declino la idea perquè sé que no em faran cas. Em segueix cada dia de la setmana, em diu coses a cada hora, a cada moment. No puc evitar no veure’l, viu al meu carrer, als bancs del meu carrer, he de passar per allà cada vegada que vull sortir de casa meva. Un dia entro a la porteria de casa meva i me’l trobo dins, mirant les bústies. Per sort anava amb la meva parella i el noi va marxar. En aquell moment vaig decidir explicar-li a la meva parella. No ho havia fet fins aleshores perquè em pensava que tothom em tractaria de boja, de paranoica i sobretot, perquè sentia vergonya d’haver anat un dia amb faldilla perquè es fixessin en mi.

Durant els mesos que va durar tot això vaig passar tanta por que quan es feia de nit ja estava a casa. Vaig renunciar a quedades amb els meus amics, a festes, a tornar tard a casa, a tornar sola, etc, perquè tenia por del que em pogués passar. Fins que un dia, em va començar a seguir al Facebook i em va enviar missatges amenaçants. En aquell moment vaig dir, ja està, ho tinc, tinc proves que aquest paio m’està seguint. Vaig als mossos amb ma mare i la meva parella, testimonis de tot el que estava passant. (En aquell moment el meu pare no sabia res d’això perquè em feia vergonya explicar-li). Explico la situació als mossos i altra vegada em diuen que això no és res, i que no poden fer res, amb altres paraules, necessiten una violació per poder-ho denunciar. Però, aquesta vegada, em diuen que quan em torni a seguir truqui a Mossos que enviaran una patrulla.

Arriba el dia en què em torna a seguir, però mentre intento trucar els Mossos em trobo de cara amb el senyor de la primera història. Més tard, vaig saber que eren amics. El que no entenia és que feia allà quan tenia una ordre d’allunyament d’aquella zona pels diferents intents de violació. Truco als Mossos, i sabent tota la història de la meva perruquera, en comptes de dir que el noi de la segona història m’està seguint, dic que és el noi de la primera, els Mossos venen i el detenen davant meu. No hem tornat a saber res més d’ell.

En canvi, el noi de la segona història, els Mossos em van dir que la seva cultura era diferent de la nostra, i que tot i que no era una justificació, ells no podien fer res. Em van recomanar que durant una temporada em deixés veure amb mon pare, i amb amics del barri, perquè veiés que no estava disponible. Em va semblar tan ridícul que algú em digués això, i vaig sentir tanta ràbia… Però en definitiva, tenia tanta por i ho passava tan malament que els hi vaig explicar als meus amics i al meu pare. Durant mesos vaig estar acompanyada d’ells i quan els meus amics se’l van trobar li van dir que em deixés en pau. No ha tornat a dirigir-me la paraula, ni a seguir-me i ni tan sols ni a mirar-me. Així va la nostra societat, amb un home al costat tenim autoritat, soles, no. És una vergonya!

Tornava de festa sobre les quatre de la matinada. Un tio es masturbava a una cantonada i en veure’m va començar a perseguir-me amb la polla a la mà. Jo deuria tenir uns 17 anys. Vaig còrrer i cridar com mai.

Ara tinc 52 i quan passo per aquell carrer encara recordo la por que vaig sentir.

Jo ja veia que la meva parella era masclista, però en aquell moment no en podia ser conscient, m’aferrava a l’esperança que canviaria… Vam decidir tenir un fill i just en el moment de quedar embarassada tot va anar a pitjor. El maltractament psicològic va anar en augment i va arribar, a poc a poc, el físic, també. Però continuava pensant que canviaria… Fins que un dia el meu fill amb tres anys va anar a demanar ajuda corrents: “Papa pupa mama!”. Aleshores la bena se’n va caure dels ulls i vaig poder treure tota la merda que duia aguantant sola des de feia tants anys. S’escriu de pressa, però va caldre un procés molt llarg per aprendre a estimar-me. Vaig decidir separar-me i més endavant denunciar-lo, calia fer-ho, i va sortir bé. El meu fill i jo estem molt i molt bé, ara ja dormim tranquils.

Quan anava a l’institut sempre tornàvem a casa amb el grup d’amigues i amics, on les bromes i els jocs eren constants, anàvem fent xivarri i corrent pel carrer. Un d’aquests dies, els nois anaven jugant perseguint-se i perseguint a tothom, tots sortíem corrents fins que t’atrapaven i pujaven a sobre teu “a cavallet”, llavors anaven a perseguir a algú altre. Quan em van perseguir a mi, van pujar a sobre meu i em van tirar a terra. Dos dels nois van posar-se a sobre meu i no em deixaven aixecar. Llavors van començar a fer-me pessigolles, sense deixar-me aixecar. Un va començar a dir-me que quines tetes que tenia, que no ho semblava i que per què les portava sempre tan tapades. L’altre va deixar de fer-me pessigolles i a intentar tocar-me els pits. Vaig intentar evitar-ho, però no ho vaig aconseguir perquè l’altre noi no em deixava moure. Cap de les meves amigues ni de la resta de companys que hi eren va dir res, tots reien com si fos una broma. Em sentia tant impotent que la respiració em va començar a fallar, no volia plorar, però no vaig poder-ho evitar. Llavors em van deixar anar i vaig marxar corrents sola cap a casa. Em va fer tanta vergonya que no li vaig explicar mai a ningú i no vaig voler parlar del tema més, ni tan sols quan l’endemà a classe em van preguntar per què havia marxat corrents. Avui cada cop que un home em mira els pits (al tren, quan em parlen, quan porto una samarreta amb més escot de l’habitual…) recordo aquell dia.

En patim tantes i a tants nivells de violències masclistes… N’explicaré una de les més comunes, gairebé diària, que pateixo des que em vaig incorporar al món laboral. Perquè, sí, aquestes també són violències masclistes:

A la feina la base tècnica érem majoritàriament dones i els caps, homes i, a més a més, els moviments que hi va haver en relació a la possibilitat de progressar laboralment van afectar, majoritàriament, als homes. Però no és només això, és la sensació constant que, pel fet de ser dona, has de demostrar el triple o més que el teu company perquè se’t tingui en compte o se’t consideri. Un fet que també es dóna, i molt, en política. Quan una dona aconsegueix ocupar un lloc de poder -en qualsevol àmbit, sigui al món laboral o en política- ha hagut de superar 30 esglaons més que un home per arribar al mateix lloc i ha hagut de rebentar el sostre de vidre.

Per sort, el moviment feminista estem canviant la societat i, poc a poc, evidenciant aquestes violències fins a eradicar-les.