La Fira fou una Àgora pública en què ciutadans i entitats terrassenques donaren veu a les seves propostes de la Terrassa futura que volem.
El passat dilluns 29 de desembre l’ANC de Terrrassa va organitzar a la ciutat una jornada d’autoinculpació massiva pel 9-N. ERC – Terrassa i JERC – Terrassa van decidir sumar-se a la iniciativa i es van presentar als jutjats de Terrassa a prsentar la seva instància d’inculpació.
Els jutjats de Terrassa es van veure desbordats davant la gran afluència de persones que es van acostar a l’edifici judicial per presentar la seva instància per haver format part o donat suport al procés participatiu que va tenir lloc el passat 9 de novembre.
El diumenge 9 de novembre, va ser una jornada històrica a Terrrassa, a tots els municipis, a totes les comarques i al país.
Més de dos milions de persones, concretament 2.305.290, van expressar, lliurement, pacíficament i democràticament la seva opinió entorn del futur polític de Catalunya. I el resultat ha estat clar i inequívoc.
58.190 terrassencs i terrassenques van anar a votar i ho van fer per les opcions següents:
Resultat dels vots
- Sí – Sí — 44.900 (77,16%)
- Sí – No — 6.882 (11,83%)
- Sí – En blanc 551 (0,95%)
- No 3.501 (6,02%)
- En blanc 282 (0,48%)
- Altres 2.074 (3,56%)
L’èxit de participació del 9N, en un context d’oposició de l’Estat espanyol al dret a decidir, representa una nova i rotunda manifestació de la majoria social favorable a la independència. El país arriba a la fase decisiva per guanyar el nou país, amb l’obertura del procés constituent de la República catalana al servei de la llibertat i la igualtat de tots i cadascun dels ciutadans.
El dimecres 5 de novembre vam fer una xerrada sobre les pensions en la futura República catalana, al Centre Cívic Francesc Macià. En l’acte hi participaren, com a ponents, Elisenda Paluzie, degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB, Josep Ginesta, membre de la Sectorial Treball, Autònoms i Economia Social d’ERC, i Isaac Albert, alcaldable d’ERC per Terrassa.
Paluzie va deixar clar que ‘el que necessitem és garantir que l’endemà de la independència es pugui funcionar; garantir la recaptació’ i, en el mateix sentit, Ginesta deia que ‘el Govern ha de treballar per preparar les estructures d’estat i que puguin començar a funcionar el dia 1’.
A més a més, Paluzie afirmava que ‘Catalunya genera més ingressos perquè té una taxa d’ocupació molt superior i una cotització mitjana també superior’ i que, precisament per això, ‘les pensions no només es cobraran en un estat independent sinó que podrien ser més altes’.
Aquí podeu veure l’storify resum de l’acte.
El dijous 9 d’octubre es va celebrar un acte sobre educació a l’Ateneu Terrassenc amb Josep Bargalló, ex conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya, Teresa Casals, portaveu de Som Escola, i Isaac Albert – Candidat a l’alcaldia de Terrassa d’Esquerra Republicana de Catalunya.
Isaac albert va afirmar que ‘l’educació ha de ser el centre de les polítiques. Ha de ser responsabilitat directa de l’alcalde.’ Per la seva part, Teresa Casals va començar explicant al públic l’inici de l’associació Som Escola i els seus objectiu. Casals va destacar que ‘l‘escola ha de ser la primera prioritat del nou país’. L’últim a intervenir va ser l’ex conseller, Josep Bargalló, que va afirmar que ‘la tasca principal d l’escola és la d construir una nació justa, equitativa i social. Ara tenim la oportunitat de crear un nou país. de crear un molt bon sistema educatiu. No podem deixar-la perdre‘.
Podeu veure l’storify amb un resum de l’acte aquí.
Ahir vàrem anar a dormir tocats. L’atac terrorista contra el setmanari satíric “Charlie Hebdo” ens va encongir el cor, l’estómac i el cervell. Atacar contra la vida humana, sempre, en tots els casos i en nom de qualsevol causa ens deixa perplexos, tocats i moltes vegades enfonsats. Però l’atac d’ahir reuneix uns condicionants que fan que la magnitud i la repercussió de l’acció vagi molt més enllà, pel que representa i també, perquè no dir-ho, per on passa. El que va succeir ahir a Paris, capital de la República Francesa, ens porta, sense voler-ho, a replantejar-nos moltes coses. És una acció que neix del fanatisme, del feixisme que ens posa altre cop davant de la Religió, de l’Islam, de la immigració, dels Drets Humans Universals, de la llibertat d’expressió, de la convivència, de la tolerància… El setmanari “Charlie Hebdo” es declara fill de la llibertat i de la insolència, irreverent i fa del sentit de l’humor, precisament, la seva arma intel·lectual per combatre la ignorància i el fanatisme del qual han estat víctimes. Per això tots som, ho hauríem de ser, Charlie Hebdo.
Veient les imatges i llegint les notícies de l’atac vaig veure com de fàcil és reinterpretar els fets, com de fàcil és barrejar conceptes i com de fàcil és recuperar vells fantasmes que ja crèiem, no del tot, superats. Què fàcil és, com aquell qui no vol, o segurament sí que vol, relacionar amb molta lleugeresa Islam, immigració i terrorisme… Recordo com ja fa uns anys la secció local de Nacions Unides, va fer entrega a l’escriptor Tahar Ben Jellum del premi per la Pau. Tahar Ben Jellum, autor del llibre “El racisme explicat a la meva filla”, ha parlat moltes vegades de Pau, de convivència, de tolerància, de racisme i evidentment d’immigració. Un article seu, publicat el març del 2006 titulava “Els immigrants no existeixen” i explicava que a principis dels 70 ja hi havia immigració repartida per tot Europa, però no en parlàvem. Era com si no existissin. Treballaven en silenci, construïen autopistes i habitatges, recollien les escombraries, etc… Europa es va despertar un dia sorpresa en veure que les seves fàbriques i tallers no funcionaven soles, sinó que milions d’estrangers formaven part important de la seva economia. Eren temps en què la República Francesa vivia més alegre i confiada, Itàlia acollia els seus primers immigrants i l’Estat espanyol tot just sortia de la dictadura franquista.
És per això que, avui més que mai, vull recordar i insistir que quan parlem de convivència, de cohesió, de civisme o tolerància estem parlant de qualitat de vida, de cultura, de compartir un projecte comú. Estem parlant de benestar, d’igualtat d’oportunitats i d’educació, de sensibilitat, de diàleg, de llibertat… En definitiva, estem parlant de futur. I que quan no hi ha futur, la ja de per si difícil gestió d’una societat diversa que creix i es transforma constantment, es torna molt complexa.
És evident que el repte més important és que la barbàrie i el fanatisme, en definitiva, la ignorància no triomfin. I per això tenim mitjans, serveis i gent molt preparada; però sobretot tenim la cultura i la política. La cultura com a porta d’entrada a la llibertat i la política entesa com la gestió dels conflictes, com la confrontació dels interessos, i com l’eina pedagògica imprescindible per relacionar-nos amb els nostres conciutadans. Recordem-ho sempre, ahir vàrem ser víctimes de la ignorància però, com Charlie Hebdo, som fills de la llibertat.
A ningú no se li escapa que el camí cap a la independència serà dur a curt termini en alguns aspectes, mai s’ha dit el contrari. El que sí que hem de tenir clar és que en certs aspectes som prou forts i estem prou preparats per oferir unes garanties de vida dignes. I si algun col·lectiu pot estar tranquil és el de les persones que perceben pensions.
Durant tot el temps que portem explicant el perquè tenim la certesa que els pensionistes no deixaran de rebre la seva pensió, qui més qui menys ha pogut saber que hi ha dos tipus de sistemes de pensions al món: de capitalització i de repartiment. En un sistema de capitalització, els diners que cotitzen els treballadors es dipositen en un fons de capital (d’aquí ve el nom) que s’inverteix en actius financers que van generant interessos. Aquest fons es recupera el dia que el treballador es jubila i, aleshores, s’utilitza per pagar la seva pensió.
En el de repartiment, el nostre sistema actual, les cotitzacions dels treballadors d’avuies reparteixen (d’aquí ve el nom) entre els jubilats (i d’altres pensionistes, com vídues, orfes o incapacitats) d’avui. Així doncs, són els treballadors actuals qui financen les prestacions, de manera que no queden acumulades enlloc. Per tant, com que ni el Govern espanyol ni la Seguretat Social espanyola paguen les prestacions de cap “sac” de diners acumulats, no tenen capacitat per evitar que els jubilats catalans cobrin les pensions en cas d’independència.
En una Catalunya estat, si es decidís mantenir el sistema actual de repartiment, les cotitzacions que servirien per pagar les pensions catalanes les aportarien els treballadors catalans que cotitzarien a la seguretat social catalana. És a dir, i repeteixo perquè això és important, qui garanteix que els jubilats catalans cobraran les seves pensions no és ni el Govern espanyol, ni la Seguretat Social espanyola, sinó els treballadors catalans. I com que en una Catalunya independent hi hauria treballadors, en una Catalunya independent les pensions estarien garantides.
Un cop aclarit el punt clau del pagament de les prestacions, sorgeix una altra qüestió: el nombre de perceptors de pensions a Catalunya es va situar el gener del 2014 en 1,64 milions de persones. Aquestes pensions serien més altes o més baixes que les que hi ha en una Catalunya dins d’Espanya?
<
>
Com ja hem dit abans, en un sistema de repartiment, la pensió és el resultat de repartir tots els diners que cotitzen els treballadors entre tots els pensionistes. I la totalitat de la recaptació en concepte de cotitzacions d’un país depèn de*:
– El número de treballadors que cotitzen. A Catalunya el nombre de treballadors ocupats per pensionista és de 2,54. A Espanya hi ha 2,48 treballadors per pensionista.
– El salari d’aquests treballadors. La mitjana anual a Catalunya és de 24.449 euros, mentre que a Espanya és de 22,790 euros.
– El percentatge del seu salari que es dedica a la Seguretat Social (el “tipus de cotització”). En aquest cas els tipus són el mateixos per a tot l’estat espanyol, en funció del regim de cotització al qual es pertany.
Per tant, la pensió que rebrà, de mitjana, cada pensionista serà més alta, com més gran sigui la relació entre nombre de treballadors ocupats i nombre de pensionistes, com més alt sigui el salari mitjà i com més alt sigui el tipus de cotització
Aleshores, si a la Catalunya estat, mantenim els tipus de cotització a la Seguretat Social actuals, (tot i que sóc partidari d’eliminar els límits màxims que fan que a partir d’un salari X no es modifiqui el percentatge i això significaria una revisió a l’alça) el resultat de la fórmula, Ingressos X Cotitzacions / Nombre de pensionistes ens dóna una pensió mitjana més alta que la que actualment es percep formant part de l’estat espanyol. Aproximadament, un augment del 10% superior a la que s’obté quedant-nos a Espanya, i això sense augmentar els tipus de cotització.
En conclusió, si Catalunya fos independent, no només les pensions estarien garantides sinó que, fins i tot, podrien ser més altes que formant part d’Espanya.
*Dades INE 2012
Mentre escric aquest article l’ombra de la suspensió del procés participatiu, el N9N, és molt present, i increïblement possible. La ignorància és molt valenta, i la capacitat de fer el ridícul del Govern espanyol suspenen una mobilització ciutadana, ens apareix en l’horitzó. Aquesta possible suspensió no millora el N9N, sinó que fa més evident la importància que tenia mantenir-se ferm en el primer escenari almenys unes setmanes més. Ho sento, és el que penso i així ho dic, encara que sé que això molesta molts companys de viatge.
El nou escenari allunya l’objectiu, per nosaltres la independència, i la nostra obligació és tornar a acostar-lo. I per fer-ho ja només ens queda unes noves eleccions al Parlament de Catalunya. Unes eleccions que esdevinguin un mandat inequívoc, no per iniciar l’enèsima negociació amb l’Estat, sinó per i construir la independència. Unes eleccions que marquin l’inici d’un país nou que garanteixi el benestar dels seus ciutadans, nascut del vot i amb qualitat democràtica des del minut zero, obert i actiu en la construcció d’un món més just.
I sabem, i estem convençuts que només la força de la gent és la garantia del procés. Tothom sap que l’Estat espanyol mai dubtarà a prohibir-nos l’exercici de la democràcia per assolir la independència. I tothom sap que negociar amb l’Estat espanyol només serà possible des de la igualtat de condicions. La resta són pèrdues de temps que allarguen el patiment social i endarrereixen allò que més necessitem: un estat al servei de la gent.
Dit això, tots sabem també, que si el N9N no és un èxit de mobilització, les veus en favor de frenar el procés avançaran posicions. Malgrat que encara ressoni el clam de l’11S, hem de tornar a treballar per una nova mobilització massiva que ompli les urnes d’independència. Cap vot es pot quedar a casa. Cada vot que no es dipositi a l’urna el 9N serà un argument més pels que frisen dir que no som suficents. I en aquest escenari, Terrassa ha de tornar a excel·lir. Hem de tornar a demostrar que la construcció d’aquest nou país no només passa per Terrassa, sinó que és impossible sense Terrassa. Ciutadans de Terrassa, el futur és a les nostres mans. El N9N cridem a la participació per la independència. Els somriures, la il·lusió i els arguments són els nostres aliats per animar-vos a participar.
