Avui el Parlament parla de la situació econòmica, social i política que viu el país. És el que fa un Parlament. I ho fa amb la voluntat compartida de trobar actuacions concretes, possibles i estructurals a curt termini contra les desigualtats creixents a la nostra societat.

Per entendre’ns, un model social que exclou de la igualtat d’oportunitats un percentatge important de la societat és un model caducat, amb problemes estructurals importants, on plou sobre mullat i en el qual la crisi només ha fet visible i ha agreujat una realitat preexistent, amagada i incòmoda.

És molt clar, i no crec que ho discuteixi ningú, que el país disposa de recursos i de capital social i polític per fer polítiques socialment avançades. Només ens falta, més enllà de la voluntat que dono per descomptada, poder recaptar impostos i poder legislar en temes bàsics. És així, agradi o no. I entenc i comparteixo que es reclami gastar més i millor, però no que es dimiteixi de reclamar els instruments necessaris per poder fer front a la realitat social que viu el país. La independència, entesa com a poder polític, no és cap solució màgica, però és l’instrument indispensable per fer front a les necessitats que tenim i a les polítiques socials que el país necessita, es mereix i es pot pagar.

Sabem que les desigualtats augmenten en les economies dites avançades i sabem, també, que els presents, pocs, i futurs creixements es faran visibles en l’augment d’aquestes desigualtats. És molt evident que necessitem (nous) mecanismes per incentivar el canvi real. Uns mecanismes que, amb tota seguretat, no passen només per la crítica constant, ni per la demanda infinita, ni per situar l’administració en un rol de falsa omnipotència; mecanismes que requereixen, segur, més escolta i empatia per part de tots; mecanismes que demanen major humilitat i menor exigència, major imaginació i menor pensament màgic i major reconeixement de les implicacions i les conseqüències del que es demana. Perquè, tot i les dificultats i el fet de saber que no tot és possible ni tot estar per fer, no renunciem a fer possibles els nostres somnis, objectius i il·lusions de viure en un país socialment just i nacionalment lliure.