Dret a la vida?

Mira que les polítiques retrògrades i antidemocràtiques del Gobierno ja no ens haurien de sorprendre tant. És trist, però és així. Ens tenen habituats a lleis d’educació que perjudiquen, no només la nostra llengua, sinó també els valors de l’escola pública; a desnonar els que més pateixen sense acceptar alternatives; a una llei de seguretat ciutadana kafkiana, que tot ho troba delicte; a un 21% d’IVA a la cultura que, de ben segur, no ajudarà a construir un país cada vegada més culte… I a un llarg etcètera.

Precisament per això, però, aquest avantprojecte de llei ens sorprèn més que mai: diuen defensar el dret a la vida, però l’únic que fan és fer-la més difícil. Suposo, doncs, que defensen el dret a la mala vida. Penalitzar l’avortament, excepte en cas de perill de vida de la mare o violació, és retrocedir en el temps. És tornar als anys 80, quan qui volia avortar tenia dues opcions: o feia rumb cap a Londres o es buscava la vida il·legalment. Perquè, per si no ho saben, la dona que no vulgui tenir un fill –i no és pas una decisió fàcil- no es queda de braços creuats perquè hagi estat il·legalitzat. De fet, així només aconseguiran dues coses: que perilli la seva vida, abocant-la a la clandestinitat, sense el suport ni la garantia d’un bon servei sanitari de qualitat i que, a l’haver de recórrer a un servei clandestí, els costos siguin més elevats. Perquè la Història ens ensenya que allò que està fora de la llei és, sempre, més car, menys just i menys segur.

Per tant, doncs, aquesta no és només una reforma de llei que perjudicarà els drets de les dones, que tenen el dret a decidir lliurement sobre el seu propi cos, sinó que també és una llei classista: en comptes d’avançar cap a una societat més justa i igualitària, diluint les diferències de classes, les fomenten. Fomenten que aquelles que vulguin avortar i tinguin prou diners, agafin un vol cap a Londres; mentre que les que no s’ho puguin permetre, s’hagin de jugar la vida: o bé la seva –avortant com puguin-, o bé, la del seu fill o filla –donant-los una vida que, ja d’entrada, no desitgen. Recordem una frase de la primera llei de l’avortament a Catalunya, aprovada pel govern de la Generalitat de Lluís Companys l’any 36: “la dona ha de ser mare només quan ella ho decideix i desitja; un fill és la finalitat, no un accident.”

Potser no saben, els homes i dones del PP que han redactat la llei, no sap el ministre Ruíz-Gallardón, que un avortament no és ni una experiència agradable ni una decisió fàcil per una dona? Potser, i només potser, no són conscients que suposa un trauma per a qualsevol? Deuen pensar-se, doncs, que qui avorta ho fa per gust. Senyors i senyores del PP, ja sabem que els agrada perjudicar els drets de les persones, aquells pels quals la societat ha lluitat durant tants anys, però per aquí no hi passarem. Retrocedir més de 30 anys en els drets sobre el propi cos és un límit infranquejable. Ningú, i menys un home, decidirà què fem amb el nostre cos. Dret a la vida? Sí. Però dret a una vida socialment justa i lliure. Si tant hi creuen, demostrin-ho.

Núria Sucarrats
Secretària de la dona d’ERC Terrassa

Ona Martínez Viñas
Secretària d’Imatge i Comunicació d’ERC Terrassa

Ona

Comunicació Audiovisual. Màster en Comunicació Política i Institucional. Viure és viatjar. Addicta a la cultura, serièfila i cinèfila. Abans rodava pel·lícules, ara estic en xarxa des de la #compol.

Latest posts by Ona (see all)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *