El Sant Jordi del 2014, un Sant Jordi especial

La diada de Sant Jordi sempre és un dia especial: és d’aquells dies que un espera que caigui entre setmana per veure moviment al carrer i que creua els dits perquè no plogui. La diada d’enguany va tenir un significat especial per moltes raons, sobretot, pel fet d’estar sumits en el procés sobiranista i amb la perspectiva de votar el 9N. De fet, es podria tractar del darrer Sant Jordi que s’ha celebrat a la Catalunya autonòmica.

Malgrat l’enorme contingut simbòlic de la data i la festa col·lectiva que viuen les rambles i places plenes de parades de llibres i roses a tot el Principat, no podem oblidar la dimensió mercantil que té. Una part gens menyspreable de les vendes de les llibreries (i de tota la indústria editorial que hi ha al darrere) es fa per Sant Jordi. Nadal i la campanya dels llibres escolars són les altres dues, però el fet que per la diada es concentren les vendes en un dia, mentre que les altres dues campanyes ocupen entre dues i quatre setmanes, fa que el pes específic de Sant Jordi en el negoci sigui inqüestionable.

Les previsions del Gremi de Llibreters apunten a generar uns ingressos semblants als del 2013 (18,4 milions d’€), fet que, tenint en compte l’augment de la venda de llibres digitals (i la pirateria associada amb aquesta nova manera de llegir) i l’augment de l’IVA fins al 21%, no són gens menyspreables.

La campanya de llibres de Sant Jordi comporta un seguit de fenòmens editorials que, des dels anys noranta, han convertit aquesta festivitat en una cursa d’oportunisme i intrusisme, sobretot en el cas de figures mediàtiques, i, malgrat que hem de reconèixer que té la seva lògica industrial, suposa una gota agredolça a la festa. Es tracta, però, d’una queixa més aviat estètica, sense fons real. L’autèntic drama l’estem veient en altres àmbits com, per exemple, en les condicions laborals a les quals la firma FNAC està sotmetent els seus treballadors, amb sous ridículs, en la utilització massiva dels minijobs que han destruït contractes fixes i altres mesures de la firma francesa que fàcilment el lector podrà trobar als mitjans de comunicació. Un altre dels drames que podem observar és el del tancament de llibreries: les mítiques llibreries Robafaves de Mataró, Mallart de Figueres, i Catalonia, Proa i Canuda de Barcelona han anat tancant les seves portes des de principis del 2013, per destacar les més importants.

Es diu que el canvi de model de consum de llibres que passa per l’abaratiment del llibre digital és un dels factors que expliquen el descens de facturació i, per tant, la necessitat o bé de tancar, o bé de reduir sous. La crisi econòmica, que s’ha convertit en la causa primera de tots els mals, n’és, de ben segur, una altra raó. Però un es qüestiona aquestes explicacions economicistes quan els informes PISA vinculen el fracàs escolar amb un reduït nombre de llibres a la llar, o quan el govern central decideix castigar el ja bastonejat món editorial apujant l’IVA, o quan es permet a les grans superfícies uns privilegis en la venda de llibres que les petites llibreries que podríem anomenar d’autor i resistència cultural no poden fer.

Algunes empreses se n’han sortit. Planeta va fer una aposta per la seva xarxa de llibreries (La Casa del Libro), la llibreria Laie continua essent un referent a la ciutat comtal, i sobretot La Central, que darrerament ha obert portes a Madrid, essent un exemple d’excel·lència, servei i bon gust. Un altre cas a destacar és la cooperativa Abacus, malgrat que no centra el seu negoci només en la venda de llibres.

Pel que fa a les llibreries, Terrassa és un cas a tenir en compte. De les tres llibreries històriques, El Cau Ple de Lletres, La Cinta i l’Atenea, és només la primera de la llista, per volum de venda i per tractar-se d’un negoci només de llibres, la que té un pes específic: molts anys ha estat qui subministrava els llibres a l’EOI i també tenia una petita sucursal a la zona universitària. I aquí rau la qüestió: com pot ser que una ciutat universitària de més de dos-cents mil habitants hagi tingut durant 30 anys una única llibreria de referència? En el transcurs dels darrers vint anys hi ha hagut intents particulars fallits de muntar llibreries a la ciutat com Els Mil i Un Llibres, la Parafernàlia i el fracàs estrepitós de la llibreria Gran Casino, edifici ara reconvertit en el local de la cooperativa Abacus, única alternativa real al Cau que ha reeixit. De totes maneres, la cooperativa no es va establir a Terrassa fins que els antics propietaris del Cau van vendre la llibreria que havien fundat al carrer de Jaume Canterer.

Un altre cas de llibreria d’autor que trobem a la nostra ciutat relativament recent és L’andròmina, especialitzada en la venda de còmics, i Synusia, la llibreria de l’Ateneu Candela especialitzada en crítica social. I aquest sembla que és un dels dos únics camins que li queden a la venda al detall directe de llibres: l’especialització. O bé són les grans superfícies amb capacitat de negociar preus amb les distribuïdores i editorials o les llibreries especialitzades capaces de fidelitzar públics les que podran encarar el model de llibreria del futur que haurà de bregar amb la venda i pirateria digital. Com a consumidors tenim la responsabilitat de saber les conseqüències de les nostres compres, si afavorim una multinacional com Planeta o una cooperativa com Abacus, si volem ser tractats per especialistes i amants dels llibres com els de L’andròmina, Synusia, La Cinta o l’Atena, o si volem comprar llibres i passar pel taulell com qui va al súper.

Un es qüestiona si el tancament de llibreries no és res més que la demostració que la cultura escrita ens importa ben poc com a societat. Evidentment que ens hem de felicitar com a col·lectiu pel fet de tenir una festivitat que se celebra regalant un llibre i una rosa i de tenir actualment a la ciutat diverses llibreries on poder anar tan sols a passejar-hi o a fer-hi les nostres compres, però no confonguem naps amb cols: la compra-venda de llibres en una data senyalada no implica la valoració de la cultura escrita, i, en definitiva, no implica tenir una societat culta. Però tampoc podem dir que se’n derivi la seva incultura.