La dictadura gay?

LL’arribada de l’extrema-dreta a les institucions ha provocat, entre d’altres coses, l’aparició d’un vocabulari que es podria qualificar de “particular”, per exemple, “la dictadura gay” o la “dictadura feminista”, entre molts d’altres. Les persones que utilitzen aquesta terminologia s’emparen en la llibertat d’expressió, i justifiquen el rerefons exposant que a l’actualitat, s’ha de respectar aquest col·lectiu i que qualsevol atac contra ells provoca que se senyali a l’agressor i se’ls protegeixi davant d’aquest. Tot i això, quines són les implicacions de que s’emprin aquests termes i s’intentin normalitzar a la nostra societat?

Un primer anàlisi sobre el fet que existeixi una “dictadura gay”, com diuen aquestes persones, recau en pensar quin és el problema del rerefons, és a dir, quin problema hi ha en defensar a aquest col·lectiu quan els seus membres pateixen una discriminació per la seva orientació sexual? La lògica que segueixen totes les persones i associacions que defensen els drets LGTBIQ+ és que justament tenen per objectiu lluitar contra aquestes discriminacions, i un dels mitjans és, doncs, protegir als qui la pateixen i fer pedagogia social per tal d’evitar que es repeteixin aquestes conductes.

Una situació com aquesta, podria semblar raonable per a molts de nosaltres, però per a l’extrema-dreta no. El fet que s’atorguin aquests suposats “privilegis” provoca que considerin que la conseqüència per a ells és que s’estan atacant a les seves creences (que, pel què sembla, estan per sobre de les creences de la resta de la població) o inclús, que s’hauran de convertir en membres del col·lectiu (ja que l’ús del terme dictadura el relacionen amb el d’imposició d’uns en vers d’uns altres).

Nogensmenys, el problema que tenen és que no són conscients de que l’ús de termes com el de “dictadura gay” és una gran barbaritat, que pot arribar a ofendre a totes les persones del col·lectiu LGTBIQ+ i també, a totes les que han patit vertaderament la repressió d’una dictadura, i tot, per protegir l’heterosexualitat. D’entrada, qualsevol orientació sexual que no fos l’heterosexualitat, ha estat durant molts segles perseguida, i encara avui dia, hi ha una desena de països on l’homosexualitat és condemnada a mort. Comparativament, no hi ha hagut mai una persecució de l’heterosexualitat, i per aquesta primera raó, no cal que es protegeixin els drets dels heterosexuals.

El fet que, per exemple, a Espanya, no siguin perseguits (i inclús tinguin el dret a contraure matrimoni), no converteix en cap cas a una persona “gay” o “lesbiana” en privilegiada. Encara que formalment hi hagi uns drets reconeguts, socialment segueixen existent estigmes i discriminacions envers al col·lectiu LGTBIQ+. Aquestes discriminacions poden ser directes, com una agressió o insults a dues persones del mateix sexe que estaven fent-se un petó, o també indirectes, i aquestes són les més invisibilitzades. A tall d’exemple, el procés d’identificació de la pròpia persona amb la seva sexualitat, és a dir, el “sortir de l’armari”. Quan naixem, es dona per suposat que quan creixem, tindrem una parella del gènere oposat, i vertaderament, així se’ns prepara: des de les pel·lícules infantils, fins a l’educació que s’ofereix a les escoles. Quan al cap dels anys, una persona comença a dubtar sobre si vertaderament és heterosexual, pot tenir la sort de ràpidament, definir-se com homosexual, bisexual o d’altres, però realment, aquest grup són una minoria. Tota la resta, pateix un llarg procés de qüestionament de la pròpia persona, que pot inclús durar anys, i on moltes vegades, influenciada per la família i l’entorn, on la persona es pregunta “què dirà la meva família?”, “pot ser que em deixin de parlar alguns amics?”, “com canviarà seva forma de relacionar-se amb mi?”, “estic malalt?”. En una societat ideal, no només les respostes a aquestes preguntes serien del caire “tot continuarà igual, et respectaran, i seguiràs sent feliç”, sinó que no hauria d’existir aquest procés de “sortir de l’armari”. Això, però, no és així, i encara avui dia, hi ha persones que, al sortir de l’armari, perden amistats, els pares els deixin de parlar o inclús  hi ha persones que els tracten de malalts. Una persona heterosexual, en canvi, mai ha de passar per aquest procés, i per tant, que es plantegi que cal protegir l’heterosexualitat, és una clara discriminació en vers a totes aquelles persones que durant anys han de passar per moments de gran dificultat, i moltes vegades, soles, sense pràcticament ajuda externa.

Comptat i debatut, se suposa que la dictadura gay és una situació per la qual les persones del col·lectiu LGTBIQ+ poden estimar lliurement, sense ser discriminades pel fet de no seguir les normes hetero-patriarcals? Doncs aleshores sí, que hauríem de viure tots en aquesta dictadura, però hi ha una última diferència, i és que la “dictadura cis-hetero-patriarcial” sí que vol imposar a la resta de la societat les normes de com i a qui estimar (prohibint i atacant qualsevol cosa que no sigui l’heterosexualitat, mentre que la suposada “dictadura gay”, no pretén imposar res a ningú, cosa que és incompatible amb que es defineixi com a “dictadura”, ja que un règim dictatorial es caracteritza per la repressió i la voluntat d’homogeneïtzar, i el col·lectiu LGTIBQ+, no té, en cap cas, aquests objectius. Fet i fet, que l’extrema-dreta empri aquest terme no mostra res més que la seva manca de sensibilitat, ineptitud i autoritarisme, ja que només ataca a persones que tenen com objectiu poder viure l’amor, el sentiment més humà, de la manera que les persones vulguem i sentim.

Pau Hernández del Águila, Jovent Republicà

L'Acció.cat

Redacció de l'Acció. Secció local d'ERC-Terrassa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *