“Zero triomfalismes i a seguir treballant: les catorze escoles amb menys alumnes socialment desafavorits en tenen tants, les catorze juntes, com l’escola que més en té de la ciutat. I això després d’haver millorat.”
El passat dijous tres de març el Síndic de greuges presentava el primer estudi bianual sobre segregació posterior al Pacte Nacional contra la Segregació. En aquest informe Terrassa es situa entre els deu municipis on més ràpidament ha baixat la segregació i deixa de ser el primer de la llista en segregació a primària, ocupant la vuitena posició. Pel que fa a secundària, les dades encara són millors: de vuitena a setzena posició i baixant.
Una foto que marca una bona tendència cap al primer objectiu que ens marquem per al proper informe d’aquí a dos anys: situar la segregació escolar molt a prop de l’índex de segregació urbanística. Dit d’una manera entenedora, que les escoles siguin un reflex social dels barris on es troben.
Quan assolim aquest objectiu, ja plantejarem l’estratègia per a seguir millorant. Però primer hem d’arribar-hi.
La segregació escolar no és un fenomen natural que passa de manera inevitable i al qual ens hem d’adaptar. No: la segregació té causes i motius i voluntat política que així sigui, ja sigui per omissió o negació del problema, i el fet que hagi baixat també.
El 2016, fruit d’una moció del grup municipal d’ERC, l’Ajuntament encarrega a la Diputació de Barcelona un estudi sobre les causes de la segregació a Terrassa. I per sorprenent que pugui semblar, és el primer cop que el tema s’aborda políticament a la ciutat.
L’estudi, elaborat per dues sociòlogues de la UAB, fa una anàlisi exhaustiva i una estratègia de sortida. No es permet que l’estudi quedi en un calaix, i es comença per la creació d’una Comissió, dins del Consell Escolar Municipal, on fer propostes i seguiment de l’estudi amb la implicació de tothom.
La primera mesura a aplicar: la detecció de necessitats de suport derivades de situacions socioeconòmicament desafavorides. Gràcies a la incorporació d’una treballadora social es comencen a detectar de veritat els infants amb aquestes necessitats educatives per la situació socioeconòmica familiar i això permet millorar la reserva de places i la seva distribució a tots els centres de la ciutat. Era i és evident que amb la zonificació no en tenim prou.
Aquest mandat abandonem la tendència que havia tingut l’Ajuntament de queixar-se pel tancament de grups quan tot ja estava fet i som proactius: no tenim competències, però ens agradaria tenir-ne més: seiem amb els Serveis Territorials i el curs 20/21 redefinim l’oferta i la demanda, el 21/22 tanquem un pacte de ciutat per situar la ràtio a 23 a tots els centres (22 a màxima complexitat) i el 22/23 baixarem la ràtio a 20.
I cal dir-ho alt i clar: és un compromís de ciutat. Totes, repeteixo, totes les escoles fan esforços molt importants quan saben que l’objectiu és reduir la segregació i el consens polític i ciutadà en aquest aspecte és total. Literalment és una política de ciutat.
I, evidentment, cal millorar potenciar els projectes educatius dels centres, però, també, fer-los atractius per les famílies, perquè esdevinguin la seva primera opció. Com? Amb aliances amb centres d’excel·lència. Quan ho impulsem amb el Departament i la Fundació Bofill s’anomenen Magnets i les aliances són amb el MNATEC i amb la UPC. Quan els impulsem en solitari des de l’Ajuntament, en diem Infusions i les hem fet amb l’Escola Municipal d’Art i Disseny i amb LaFACT, de dansa. I en farem més, perquè els resultats indiquen que aquesta estratègia també funciona.
Tot això no hauria estat possible, ho sabem, sense la implicació de tots els professionals i de la comunitat educativa. I també d’un context de país, on des del Pacte contra la Segregació del 2019 i l’aprovació d’eines com el Decret d’admissions, el Pla de Millora d’Oportunitats educatives se’ns han donat eines per poder treballar. Cap govern de la Generalitat s’havia atrevit com l’actual a calcular el cost de l’escolarització i a constatar que l’educació, tant pública com concertada, està mal finançada. I a començar a posar-hi remei.
Zero triomfalismes i a seguir treballant: les catorze escoles amb menys alumnes socialment desafavorits en tenen tants, les catorze juntes, com l’escola que més en té de la ciutat. I això després d’haver millorat.
Però seguirem treballant: quant més heterogènia socialment és una escola, millors són els resultats globals. Però quant més s’assemblen socialment entre si els alumnes d’una escola, els de millors resultats no els milloren i els de resultats més baixos els empitjoren. No està el món com per a deixar perdre el talent de ningú pel fet de no haver nascut a una família amb estudis. Que ningú quedi enrere i tothom endavant, Terrassa ho necessita.
Teresa Ciurana
Des de fa molts anys forma part de l’Associació de Mestres Alexandre Galí. Afiliada al sindicat CCOO.
Latest posts by Teresa Ciurana (see all)
- Per què ha baixat la segregació escolar a Terrassa? - 11 de març de 2022
- Canviar el rumb, transformar l’educació - 24 de gener de 2022
- La construcció d’una ciutat per a totes les edats - 3 de maig de 2021